“Decisions vinculants”, Marc Planas i Esteva. ISBN: 978-84-947684-7-7 ~ Dipòsit Legal: AB-180-2018. ~ Primera edició: Març de 2018 ~ © Marc Planas i Esteva. ~ Il·lustració de coberta: Gerard Sancho Novell ~ Edició: Loïç Miquel Pérez-Muñoz. Disseny: El Punt Vol·lat. ~ 15,5x22 cm. 150 pàg. ~ FRAGMENT: ((Capítol 1)): Clarejava. Un raig de llum s’escolava per entre les cortines i penetrava en l’interior de la luxosa i enorme sala d’estar. Allà, sol, assegut, absort, en Darius Foix, mentre passava la mà per la suau pell del braç de la seva butaca, no parava de rumiar què havia de fer. Sabia que el temps jugava en contra seva; si no actuava amb rapidesa, la tragèdia estava assegurada. Era un home influent, amb contactes al més alt nivell, però aquesta vegada no li servirien de res. Només feia un quart d’hora que s’havia llevat i li semblava una eternitat. ~ Malgrat les presses, pulcre i presumit com era en el vestir, havia tingut temps d’abillar-se, tal i com solia fer, amb el seu mocador de coll preferit. S’incorporà d’una revolada i del moble-bar tragué una ampolla de Glenmorangie de divuit anys, mig buida. Amb les mans va prendre un grapat de glaçons de la glaçonera, que en dipositar-los dins del got van dringar. Aquest sorollet característic li arrancà un lleu somriure. Es serví i tornà a seure. ~ Ell bevia el whisky com li sortia dels collons; mai no li havien importat les recriminacions per aquest fet dels socis del Domini, un exclusiu club reservat als homes més rics i influents del país, situat en plena Rambla de Catalunya. És més, el seu nivell de transgressió augmentava en funció de la quantitat d’objeccions que li posaven aquella colla d’esnobs degustadors de licors. ~ Ell, que tot ho podia, ara es trobava en una situació comprometedora. Calia estar a l’alçada del seu nom. El seu pare, aficionat a la història antiga, el va batejar així en honor al príncep aquemènida Darius I el Gran, el ‹rei de reis› de Pèrsia. I, com ell, totpoderós, no podia deixar que una ‹inconveniència› d’aquell tipus ensorrés tot l’imperi que havia construït. Per això havia de ser diligent, actuar amb astúcia i força mala llet. ~ Sense abandonar el got, es tornà a aixecar i, decidit, es dirigí cap als dos finestrals que ocupaven l’enorme pany de paret de la sala. Allargà l’altra mà i va prémer l’interruptor que hi havia entremig d’aquests. Les cortines començaren a alçar-se suaument. La mansió, adaptada als nous temps, disposava de tots els ginys electrònics necessaris per a fer-la més confortable. Situada a la part més alta de la finca, aquella posició privilegiada li permetia controlar amb claredat tot l’espai exterior. L’aigua de la piscina, amb els primers raigs de llum de l’alba, tenia un color especial aquell matí; les orenetes alçaven el vol pel damunt de la glorieta; semblava que faria un bon dia perquè el cel es veia net i clar, i la tanca de xiprer... ¿¡Què caram li passava a la tanca de xiprer!? En Darius pensà que aquelles irregularitats eren inadmissibles i es va cagar en la mare que va parir el jardiner i els diners que pagava a l’empresa de jardineria per tal que tot plegat fos perfecte. Els exigiria que en portessin un altre. ~ Ara sí, deixà definitivament el whisky en una tauleta, al costat d’un gerro de gladiols, i s’acostà a la porta d’entrada. Va despenjar un jersei de caixmir color ‹camel› i se’l posà a l’espatlla. Abans de sortir a l’exterior va voler desconnectar l’alarma, però, en intentar posar el codi de seguretat, s’adonà que no estava connectada. Va fer un gest de reprovació amb el cap mentre sortia cap a fora. ~ L’aire era fresc i, tot i la protecció, notà una frisança que li féu venir pell de gallina i els pocs pèls que tenia pel cos se li van eriçar. Amb les mans a les butxaques, va fer una llambregada resseguint els límits de la finca, que aturà per a observar amb més deteniment l’accés a la propietat. El roncar d’aquell motor que pujava per l’avinguda de Pearson i s’atansava cada cop més era inconfusible. Per fi arribava. Ara només calia actuar tal i com els xarrups de whisky l’havien ajudat a pensar. De la butxaca esquerra en tragué un comandament a distància, va prémer-ne el botó i la porta d’entrada a la finca es va obrir lentament. El vehicle, un Volkswagen Golf GTI de color blanc, hi entrà amb timidesa i excessiva precaució, continuà uns metres amunt i tombà a l’esquerra per a aparcar-lo arrenglerat en l’únic espai lliure dins del garatge. En Darius, sense encantar-se, va baixar pel caminet de graons de pedra natural que travessaven el jardí per a arribar-hi. Allà, dret, vestit de manera informal, un xic cohibit i amb les galtes vermelles, l’esperava l’Arnau. «Bon dia, senyor Foix. No calia que baixés. Ja hagués pujat jo...» - «¡I ca! Passejava i t’he sentit arribar, per això t’he obert la porta d’entrada. ¿I què? ¿Nerviós? Espero que et portis bé amb la meva filla, ¿eh?» En Darius va creure que era adequat aquell comentari que havia deixat anar ja que, per primera vegada, l’Arnau i la seva filla se n’anaven sols uns quants dies. O almenys de manera oficial. El noi, però, es va sentir una mica intimidat; tot el contrari del que buscava en Darius, que ho va notar. Per això, de seguida va rectificar el to per tal que el xicot se sentís més còmode i encetà un tema de conversa més proper. «Us ho passareu bé allà a la Molina. A vosaltres que us agrada l’esport, grimpar per la muntanya... A finals d’agost és una bona època per a anar al Pirineu. Fresqueta, però no tanta.» L’Arnau agraí el gest però abans va preferir mostrar les seves bones intencions. «No es preocupi, senyor Foix, en tindré cura a tota hora. ¿Que ja és desperta l’Adriana?» - «Quan arribaves tot just entrava a la dutxa. Ja saps com és, encara trigarà una bona estona.» En Darius necessitava de forma urgent una excusa, un detall que li permetés posar en marxa immediatament el pla que tenia traçat a la seva closca. Un breu esguard de l’Arnau vers la ‹joia› del garatge va ser suficient. Aquell gest imperceptible, inconscient, l’acabaria condemnant. «¿T’agraden els cotxes?», s’interessà en Darius. «Sí, m’agraden molt –va respondre el noi–, però aquest –assenyalant amb l’índex el fons del garatge–, aquest és, amb perdó, l’hòstia.» A la darrera plaça d’aparcament, més espaiosa que les altres, hi havia estacionat l’espectacular Maserati del senyor Foix. Normalment el tenia tapat amb una funda, protegit de la pols, però aquell matí estava exposat, lluent; era impossible no fixar-s’hi. Amb la mà esquerra envoltà l’espatlla de l’Arnau i aquest es veié acompanyat fins a on era aquella preciositat. En Darius va obrir la porta del conductor i convidà el noi a asseure-s’hi. L’Arnau no ho dubtà ni un instant. Estava emocionat i agafava amb força el volant mentre observava tots els detalls de l’interior del cotxe. El tenia on volia i ara només calia rematar la feina. «¿Has sentit mai com peta el motor? –digué en Darius, com aquell que no vol dir res–. Segur que no ronca com el teu, ¿eh?» Van riure. «No, sincerament no. Amb tots els respectes, no estic acostumat a pujar a cotxes d’aquesta categoria.» Va fer baixar l’Arnau del Maserati, l’engegà i, fent marxa enrere, el tragué del garatge per a deixar-lo encarat cap a la sortida. Entretant, l’Arnau s’havia apartat i restava quiet fora contemplant la maniobra. Li calia una intervenció decidida i convincent. No li convenia que l’Arnau entretingués la mirada observant cada detall del vehicle; era l’última cosa que desitjava. Per això sortí ràpidament del cotxe i fitant-lo amb un posat de generositat digué: «¡Au, puja-hi, t’ho has guanyat! No havia vist la meva filla tan feliç des de fa una temporada i això, en part, és gràcies a la teva companyia. L’Adriana encara trigarà un xic, per tant, aprofita l’estona, però sense fer el ruc a la carretera, ¿eh?» L’Arnau, aclaparat per l’oferta del senyor Foix i davant d’aquell gest inèdit que li permetria a partir de llavors entrar de ple en el cercle de confiança més íntim d’aquella família (reservat només a uns quants escollits) no va gosar negar-s’hi. Va pensar que hauria estat un mal educat si ho hagués refusat; una decisió equivocada que no hauria pogut mai més esmenar. En Darius li donà uns quants consells ràpids i l’Arnau sortí amb el flamant Maserati descapotable avinguda de Pearson avall. Ara només calia esperar. ~ En girar-se per a fer el camí de tornada, en Darius es va fixar en una taca d’oli que hi havia al terra del garatge, provocada pel cotxe de l’Arnau. «¡Pelacanyes!», va amollar amb un posat agre. No sabia ben bé qui volia per a la seva filla, però sabia del cert qui no: un pelacanyes, un desgraciat. Aquest fet accelerava el que ell hagués hagut de provocar més endavant si l’Adriana continuava sortint amb aquell infeliç. ~ Va enfilar definitivament el caminet fins a l’entrada de casa. Allà l’esperava en Max, un ‹teckel› carinyós de pèl roig. Li acaronà el cap i les orelles, fregà el calçat a l’estora d’entrada i junts van entrar a casa. Abans de tornar a asseure’s, va mirar altra vegada pels finestrals. Ja era del tot clar i, efectivament, el cel era radiant. «Definitivament, avui serà un gran dia», amb un posat de satisfacció. «Senyor Foix, li porto el suc de taronja i el diari», l’interrompé una veu familiar. «Gràcies Jeanine. No necessito res més per ara.» La Jeanine es retirà cap a la cuina i en Darius es va asseure a la butaca. En Max, pacient, s’ajagué als seus peus, al damunt de la seva estora. ~ A l’instant, una veu entretallada sortí de la penombra del passadís. «Pare, ¿ja està?» - «No et vull sentir, Gerard. ¡Dutxa’t, que fots fàstic! –exclamà visiblement enutjat–. Demà mateix començaràs la desintoxicació. Res més.» En Darius s’acabà d’un glop el suc de taronja, estirà les cames al damunt del puf i tragué un cigar havà de la butxaca del seu jersei. Això era l’única cosa que apreciava de Cuba; bé, l’única no. Feia temps que esperava amb delit que els comunistes s’ensorressin i semblava que no els faltava gaire, després dels recents acords amb els Estats Units. N’escapçà la punta amb el tallapuros (no li agradava dir-ne ‹tallacigars›), l’encengué, féu unes quantes pipades i es posà a llegir “La Vanguàrdia”, en català, això sí.
