Sir
Thomas Browne: "Urnes funeràries". Traducció: Carles Llorach-Freixes. ~
«¿Qui coneix el destí dels seus ossos o quantes vegades seran
enterrats? ¿Qui té notícia de l’avenir de les seves cendres o bé on
pararan al final?» ~ “Enterraments en urnes” o “Urnes funeràries” és
l’obra més destacada de sir Thomas Browne, i, segons els experts, la
joia de la prosa anglesa. ~ W. G. Sebald diu dels escrits de Browne «que
desafien tota comparació. [...] Escriu esprement tota la seva erudició,
desplegant un vast repertori de cites i noms d’autoritats ja
desaparegudes, creant metàfores i analogies complexes i construint
frases laberíntiques que de vegades es perllonguen durant més de dues
pàgines, frases que semblen processons d’un seguici funerari en una
cerimònia de luxe exuberant.» ~ Presentem en aquest volum l’acurada
traducció al català de Carles Llorach-Freixes. ISBN: 978-84-120826-0-9.
D. L.: AB-408-2019. Primera edició: Juliol de 2019. © Carles
Llorach-Freixes, de la traducció i el pròleg, 2019. Edició: Loïç Miquel
Pérez-Muñoz. Disseny: El Punt Vol·lat. ~“Enterraments en urnes” o “Urnes funeràries” és l’obra més destacada de Thomas Browne, i, segons els experts, la joia de la prosa anglesa. No és estrany que un dels escriptors que es van fixar especialment en aquesta obra fos Jorge Luis Borges, gran admirador, d’altra banda, de tota la lletra anglesa, començant per la mateixa “Encyclopædia Britannica”. Però qui modernament ens ha dut a descobrir o a recuperar els textos de Browne ha estat W. G. Sebald en el seu llibre de gènere de difícil classificació “Els anells de Saturn”. Diu dels escrits de Browne «que desafien tota comparació». El narrador dels “Anells”, ‹alter ego› del mateix Sebald, inicia, al primer capítol del seu llibre, la recerca del crani de Thomas Browne, que, segons l’E. B. en una edició de principis de segle passat, es conserva al museu de l’hospital de Norfolk & Norwich. Pel que es veu, segons relata, molts hospitals disposaven, fins ben entrat el segle XX, d’un museu mèdic o anatòmic que no era altra cosa que un museu dels horrors, amb fetus hidrocèfals, òrgans hipertrofiats i excrescències del cos humà, com pedres del ronyó, etc., conservades en formol en pots de vidre; horrors que en ocasions especials eren exposats al públic en general i no només a la classe mèdica. Tan sols hem de pensar en el Museu Darder de Banyoles i ens farem una idea del que aquelles sales d’exhibició podien contenir. ~ Una de les primeres preguntes que es fa Browne en el seu tractat és «¿Qui coneix el destí dels seus ossos o quantes vegades seran enterrats? ¿Qui té notícia de l’avenir de les seves cendres o bé on pararan al final?» Com si fos un auguri o bé un cop assestat per la mateixa Nèmesi, el crani de Browne també va seguir un llarg periple en el temps fins arribar on reposa ara (¿definitivament?). ~ En morir al 1682, Browne va ser enterrat al cementiri de Saint Peter Mancroft, explica Sebald, i allà va romandre fins al 1840, quan, degut a unes reformes en el cementiri, les seves despulles van quedar al descobert. Com a conseqüència d’això, el crani i un ble de cabells seus van passar a mans del Dr. Lubbock, conseller parroquial, qui, al seu torn, ho va deixar en testament al museu de l’hospital, on, crani i ble, van quedar exposats al públic sota una campana de vidre fins al 1921, moment en què el cementiri de St. Peter Mancroft va reclamar les restes de les despulles, que van ser sebollides per segona vegada (¿definitivament?...) ~ Sebald conclou l’apunt sobre Browne parlant de la seva prosa: «...escriu esprement tota la seva erudició, desplegant un vast repertori de cites i noms d’autoritats ja desaparegudes, creant metàfores i analogies complexes i construint frases laberíntiques que de vegades es perllonguen durant més de dues pàgines, frases que semblen processons d’un seguici funerari en una cerimònia de luxe exuberant. És veritat que, a causa de l’immens pes del material que carrega, l’escriptura de Browne pot veure’s retinguda a la terra per la força gravitatòria, però quan aconsegueix enlairar-se més i més amunt a través dels cercles de la seva prosa arremolinada i roman suspesa en les altures com un planador en els càlids corrents d’aire de l’atmosfera, finsitot avui el lector se sent corprès amb la sensació d’estar levitant.» Carles Llorach-Freixes, traductor.
