"La nit abans de Nadal", de Nikolai Vassiliévitx Gógol. Amb traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz i pròleg d’Alexandra Grebennikova. ~ Col·lecció “Miques” ~ ISBN: 978-84-941442-1-9 ~ DL: AB-261-2013 ~ Primera ed.: Juny de 2013 ~ "Gógol, escriptor alegre", pròleg a “La nit abans de Nadal”, Alexandra Grebennikova. La literatura russa del segle XIX és un temps èpic; temps de gegants. Es té la sensació com si (a l’inrevés del que passa a l’escena del robatori de la lluna al conte que esteu a punt de llegir), s’haguessin acabat, a les terres eslaves, els segles foscos del domini de les bruixes que amagaven les estrelles a les mànigues dels seus abrics. Com si s’haguessin acabat els jocs dels dimonis maldestres que feien que regnés nit eterna abans de Nadal mentre podien. Un cop entrat al segle XIX (si fa o no fa, a l’alçada de 1820), va arribar el ‹Nadal› a la literatura russa, una constant celebració que va durar poc més d’un segle, amb les figures del pessebre que, tot i que no es podien considerar iguals en magnitud, totes tenien el seu paper important, insubstituïble. No hi ha cap rus que no recordi el nom lleuger i alegre de Puixkin. Lérmontov, malenconia negra feta vers. Jukovski, tot calma i saviesa. Griboiédov, una mena de Molière d’una sola obra. Koltsov, el poeta dels pagesos. Gontxarov, el bard de la mandra. El nom estrany de Gógol, el més ‹futurista›, el més ‹segle XX›, de tots. Hertsen. Turguénev. Nekràssov. Leskov. Tolstoi. Dostoievski. Txékhov. En aproximadament cent anys, el segle d’or de la poesia russa es va transformar en el segle d’or de la seva novel·la. Després, va arribar el segle d’argent de la poesia: Blok, Mandelschtam, Gumiliov, Akhmàtova, Tsvetàieva, Iesenin, Maiakovski, Pasternak... Les estrelles es començaren a apagar a partir dels anys vint del segle XX. Durant encara uns vint anys es percebien les seves guspires. A partir del començament de la segona guerra mundial... tot fosc: quasi imperceptibles, puntets vacil·lants de vida. ¿Com s’explica això...? No s’explica. Sigui com sigui, sabem que fa uns dos-cents anys, a la terra de desigualtats, d’esclavitud, de pena de mort, de la censura policial, de cop i volta es van encendre milers d’estrelles. ~ En tota aquesta mar de llum, Gógol és una figura mística, oculta, estranyíssima. Els seus contemporanis, en veure’l, maldestre i pèl-roig (tan pèl-roig com l’abellaire, l’autor fictici de “Vetllades a prop de Dikanka”), vestit amb armilles de colors llampants, enamorat de la cuina i de les cançons de la terra de la seva infantesa, es sentien incomodats, i alhora fascinats: com si portés un petit dimoniet a la butxaca que transformava la realitat seguint les seves ordres. Era captivador, això sí: era captivador. I el respectat públic, d’entrada, no s’acabava de decidir si hauria de deixar-se captivar per amagat, sense reconèixer-lo mai obertament, o bé si calia tirar-li flors i preparar corones de llorer per al sant de la terra de les imatges, el màrtir de l’ànima feta paraula. No el consideraven rus; no del tot. En llegir el volum de “Gógol a les memòries dels seus contemporanis”, ens adonem de seguida que els ucraïnesos, a l’Imperi Rus, no es percebien com a russos, tot i que eren perfectament bilingües i ciutadans de l’Imperi. [...]~ Alexandra Grebennikova, nascuda a Ekaterinburg (Rússia) l’any 1974, es va llicenciar en Creació Literària i Traducció a Moscou i viu i treballa a Andorra des del 1997. Ha col·laborat en “Bondia”, “Diari d’Andorra”, “El Periòdic d’Andorra”, “Fòrum.ad”, el “Butlletí de la Universitat d’Andorra”, les revistes “Inostrànnaia Literatura”, “Ciutadans” i “Àgora Cultural”, i en diversos programes de ràdio i televisió. Ha publicat el llibre “Les bicicletes no es mengen” (El Toll, 2012), un recull dels seus millors articles. ~ "La nit abans de Nadal", de Nikolai Vassiliévitx Gógol (fragment): ~ «Així doncs, compare, ¿encara no has estat mai en la nova ‹khata› del sagristà?», va dir el cosac Txub mentre sortia per la porta de la seva isba. Anava parlant amb un mugic alt i magristó, abrigat amb una samarra curta, i que tenia una barba que semblava que feia com a mínim dues setmanes que no havia estat tocada pel tros de corbella amb el qual els mugics que no tenen navalla acostumen a afaitar-se. «Allà s’armarà avui una bona tabola –va continuar Txub, fent amb això un ampli somriure–. Només faltaria que féssim tard» I, dit això, es va arreglar la faixa, es va abrigar bé amb la seva pellissa, es va encasquetar el capell, va prémer el fuet entre les mans (el terror dels gossos empipadors), i, mirant cap a amunt, va restar aturat... «¡Dimonis! ¡Mira, mira Panàs!» «¿Què passa?», va dir el compare aixecant també la mirada cap a amunt. «¿Com que ‹què passa›? ¡No hi ha lluna!» «¡Diantre, és veritat! No hi ha lluna» «¡Doncs no, no n’hi ha! –va dir Txub, una mica molest per la immutable indiferència del compare–. A tu potser t’és igual...» «I bé, ¿què hi puc fer, jo?» «¡Algun diable en deu tenir la culpa, d’això! –va continuar Txub, torcant-se els bigots amb la mànega–. ¡Oh, el molt fill de gossa! ¡Tant de bo no pugui al matí prendre una copa de vodka! A fe que això és un tort... Fa una estona, mentre seia allà dins, he mirat per la finestra, i la nit era meravellosa, lluminosa; amb la lluna, la neu brillava. Tot es podia veure com si fos de dia. I encara no he sortit per la porta, i mira: ¡quina foscor!» Txub va estar molta estona grunyint així i remugant, i mentrestant anava pensant què faria. Es moria de ganes de passar una bona estona contant facècies a cal sagristà, on sens cap dubte ja hi hauria el cap, i el foraster que cantava de baix, i Mikita, el destil·lador de quitrà, que anava a Poltava a comerciar cada dues setmanes, i deixava anar uns acudits que et petaves de riure. Mentalment, Txub ja veia la ‹varenukha› sobre la taula... Tot això era-li certament atractiu; però la foscúria d’aquella nit li feia venir la mandra que resulta tan agradable a tots els cosacs. Que bé que seria restar a casa, seure amb les cames encreuades sobre la llitera de l’estufa, fumant tranquil·lament la pipa, escoltant a través de l’embriagadora somnolència les ‹koliadki› i les cançons dels alegres fadrins i fadrines que anirien en grups de finestra en finestra... ~ "La nit abans de Nadal", de Nikolai Vassiliévitx Gógol. Amb traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz i pròleg d’Alexandra Grebennikova. ~ Col·lecció “Miques” ~ ISBN: 978-84-941442-1-9 ~ DL: AB-261-2013 ~ 78 pàgines, tapa dura. ~ PVP: 5 Euros.
