Pròleg al llibre “Lluernes a dins”. M. Montserrat Torres

“Mapa de lluernes” ~ Diu el diccionari que una lluerna és una cuca de llum. I diu també que, en l’àmbit de la construcció, una lluerna és una obertura feta al sostre d’una habitació, generalment vidrada, que serveix per a fer claror a l’interior. I doncs, potser aquest és un llibre pensat per a projectar claror, llum, a algun misteriós interior. O potser un llibre que parla de desconegudes i oblidades cuques de llum. ~ El conjunt de relats de “Lluernes a dins” és un feix de llum que es descompon en raigs de tonalitats diverses, dels més foscos als més clars i irisats, per a projectar-se sobre unes biografies (o una intuïda i múltiple autobiografia) emocionals i filosòfiques de femenines cuques de llum que malden, un relat rere l’altre, per sortir a la superfície i explicar-se. No es tracta evidentment de ‹contar-nos la vida›, com es diu col·loquialment, sinó d’alguna cosa més profunda i intensa relacionada amb el sentit de les petites vides de tothom; no en va he triat referir-me a ‹biografies emocionals i filosòfiques›. ~ Parlant amb la Rosa Saureu, l’autora d’aquest llibre, més d’un cop m’ha explicat la seva idea de la literatura com a forma d’autoconeixement (millor encara: d’autoreconeixement); un procés, el d’escriure, que tindria més a veure amb la pròpia vivència que no pas amb les paraules. Unes paraules que, tot i ser importants (i en aquest cas ho són molt...), estan al servei d’un projecte superior al merament literari: suscitar la llum, és a dir la comprensió i el sentit de la vida, i a través d’ells provocar efectes terapèutics sobre el dolor humà, allò tan incomprensible que sempre ens assetja, ja que, com diu l’autora «els monstres [...] ens assetgen [...] entre els passadissos de les hores baixes i fosques» (“El passeig de les absències”). ~ La literatura serveix per a, aprofitant en un altre context paraules del relat ja citat, «desviar aquella imantació que fa que s’enganxin les pors a perdre tot allò que tant estimo, com si fossin llimadures de ferralla». Com suggereix el diccionari, la llum de la lluerna viatja de dalt a baix, del sostre cap a l’interior de la nostra construcció, i així el primer bloc de relats, “Escamot de llum”, ens parla de personatges lluminosos i feliços, que han trobat el seu sentit, tot i la constant amenaça latent: la mare que creix i veu créixer harmoniosament la seva filla (“Aprendré de nou a llegir en els seus ulls”), la intimitat retrobada d’una parella després d’una operació de càncer de pit, en un entorn primaveral (“Brots de vida”), l’amor d’una parella estable que va començar amb un anell artesanal fet amb una humil moneda de cinc pessetes (“El cavaller i la noia que es va empassar el drac”), els jocs entre germans (“Jocs d’infantesa o l’art d’aparellar”), o bé la filla que passa comptes, tendrament i irònica, amb el pare: «et perdono que [...] m’hagis escapçat una mica bastant la punteta de les ales. Que sàpigues que amb els anys ja m’han tornat a créixer» (“L’aniversari del meu pare”). ~ Al segon bloc de relats, “Vol d’ales immòbils”, la lluerna vidrada s’omple de clapes de foscor, i els personatges són éssers caiguts, sotmesos al dolor de la pèrdua: la pèrdua de la memòria de tantes generacions que la mare s’entesta a guardar en “El sac dels records”; la pèrdua d’un fill massa aviciat (“Li van regalar la lluna”), la de l’amor entre dues germanes barallades per raons ignotes i segurament sense importància (“Paraules mudes”), i la d’un home enamorat, mort a la ja llunyana batalla de l’Ebre (“La col·leccionista de fulles”). I criatures sotmeses a violències insuperables, com la dona de “Mala vida”, o el nen de “Finit”, probablement el conte més trist del món entre els que jo hagi llegit. ~ ««Néixer, créixer i morir», va pensar sense dramatisme», llegim a “La col·leccionista de fulles: sí, dolor, però sense fer escarafalls, només dolor contingut davant les giragonses sense sentit que de vegades té la vida. ~ Si a la primera part les cuques configuren un escamot de llum, soldats que miren de mantenir-se fermament arrelats a la vida, i a la segona són tristes criatures d’ales immòbils, eixams derrotats que han oblidat com volar, a la tercera part, i a través d’un cert panteisme que convida a submergir-se en la natura, trobaran potser el seu sentit de cuques minúscules. ~ Però abans s’ha d’haver caigut al pou del dolor i assumir la rebel·lia: «amb la panxa plena de larves [...] cercaré la corda que vaig trenar dins meu; el millor ajut i la veritable sortida», i «m’engoliré aigua podrida tants cops com calgui, però no tornaré mai més a deixar-me vèncer» (“El ventre de l’orquídia”). I descobrim que, potser, aquest és un llibre de contes filosòfics; vull dir que expliciten una determinada filosofia vital que és explicada a la tercera part, “Carícies simbiòtiques”, amb el llenguatge dels poetes; és a dir, un llenguatge simbòlic que mig recrea, mig inventa, mites quallats de significats complexos: la dona arbre o la nova Dafne (“Del cel i la terra”), la visionària que entén el cicle de la vida i la mort (“El llibre de la vida i de la mort”), el cicle vital (“El rellotge de la vida”), l’origen i la creació (“Gaia i el foc”), etc. ~ La natura com a tema i referent simbòlic és una constant en aquests relats, així com la veu femenina, i, a la darrera part, el mite (com ens recorda en alguns moments el món literari de Mercè Rodoreda, d’altra banda citada ja de bon començament: sóc un estel de la terra...!). ~ Els contes de “Lluernes a dins” són l’obra en prosa d’una poeta, ¿per a què ens hauríem d’enganyar...?, una poeta que creu en el poder terapèutic de la paraula, i que és capaç d’imaginar frases i expressions com «la descàrrega de llamps que parteixen el tronc dels nostres somnis» (“El passeig de les absències”), «[els estels nounats] els gronxen la son en els seus llitets coberts de flassades d’univers» (“Els éssers de la nit”), «una abraçada de neu i de mel» (“Flors d’ametller en la sang”), «la natura és pell i abric» (“Gaia i el foc”), «l’aigua que mulla els sentiments i eriça la pell de la vida» (“Paisatges molls”), i el començament fulgurant de Gaia i el foc: «l’esguard del drac no es pot ignorar». ~ Ja ho veieu, la Rosa Saureu, narradora i poeta (¡no us saltéssiu els versos que esquitxen les diverses parts del llibre!), us convida a una literatura que no abunda avui: reflexiva, sense estridències ni excessos; dura i senzilla com les nostres vides, les de tothom; i amb un estil sensual i rutilant, ple d’imatges de luxe. ~ ¡Gaudiu-ne i esperareu impacientment les seves poesies! ~ M. Montserrat Torres, abril de 2016.