El meu representant artístic, el de tota la vida, en Carles Vayreda, feia alguns dies que tornava a trucar amb assiduïtat. [...] només feia falta que se’m curés la fòbia a les teles i els pinzells i em tornés a posar en marxa. ¿Perdre el mas o deixar-me de punyetes i posar els ous al lloc que els pertocava? Semblava fàcil la resposta. Abans de prendre la decisió, però, havia de solucionar el tema del meu compte corrent al descobert. El director de “La Caixa”, el que m’havia fet la pilota fins a límits fastigosos feia no tant, m’havia amenaçat veladament amb la pèrdua de Mas Feixes. Necessitava deu mil euros per a parar el truc, i només disposava d’una sèrie de pintures, avorrides dins un estudi tancat. En Carles Vayreda, tot i els calés que havia arribat a guanyar gràcies a mi, no era la solució. M’havia dit que les seves butxaques eren niu de teranyines. Al principi em va saber greu i vaig desitjar que sí, que realment tingués un niu de vídues negres a la butxaca, i que quan hi posés la mà el piquessin fins a estovar la seva carn i emmetzinar-li la sang, però en Carles era un inútil com jo, em deia la veritat. Així, que, descartant familiars al cementiri i veïns àvids d’engrandir possessions, vaig decidir que la millor opció era acudir a en Salvi. Sí, feia anys que la nostra amistat no era el mateix, però encara teníem un nexe potent, encara el record del jurament dins la balma podia rescatar velles emocions. La seva última estada al mas havia estat presidida per una certa fredor, però tots tenim males èpoques. ¡Que m’ho diguessin a mi! ~ Novel·la. ~ ISBN: 978-84-943936-5-5 ~ Dipòsit Legal: AB-419-2015 ~ Primera edició: Novembre de 2015. Format: 15x21 cm. Pàgines: 148. PVP: 14'00 Euros.
