La Lluna en un Cove: Abans de la primera de les cartes que componen aquesta novel·la, el lector és avisat que una part de la història està basada en els fets viscuts per un personatge real: en Francesc Spà Salarich. ¿Hem de considerar-la, per tant, una novel·la biogràfica? ~ Carmen Julià: És cert que els vint-i-tres dies a bord del vaixell Satrústegui estan inspirats en el diari que va estampar el meu besavi durant la travessia, i que el manuscrit m'ha aportat un doll d'informacions sobre com es desenvolupaven aquests llargs viatges: l'ambient al vaixell, la relació estre els passatgers de les diferents categories, els rituals dels àpats, de les vacunacions, dels desembarcaments; tot un petit món autònom sobre el qual vaig disposar d'un material de primera mà, tot i les manipulacions sobre l'ambient i el personatge que vaig assajar pera la novel·la. Però un cop el protagonista desembarca a la ciutat de Buenos Aires, tot el que visqui i detalli a la seva dona per carta és essencialment ficció, llevat dels detalls sobre l'ambient cosmopolita de la ciutat i de les condicions de treball a les farmàcies que el meu besavi explicava amb tot ordre de detall a les cartes que va escriure en realitat a la seva dona Mercè. Una de les poques coses que tenia clares abans de començar la redacció és que no volia reflectir la seva vida, de la qual només en coneixia fets d'un any molt concret; volia crear un personatge i ell, el meu besavi, en va ser la llavor. ~ LLEUC: D'entrada, sobta una mica el format elegit pera narrar la història: la carta i el diari personal. ¿Què et va portar a decidir-te a usar aquest format, l'epistolar, pera contar les peripècies del protagonista? La pregunta és doble, ja que el format, la carta, condiciona que el protagonista parli (narri) en primera persona. ¿Amb quines dificultats t'has trobat a l'hora d'assumir la veu d'aquest personatge central, el Manel? ~ CJ: La realitat m'ho va posar fàcil perquè el material històric del qual disposava era del diari personal a bord del Satrústegui i de les cartes que va escriure a la seva dona un cop instal·lat a Buenos Aires. No em calia ni plantejar-me una altra tècnica narrativa; en Manel sempre ens parla. Així el repte va ser aconseguir que fos una veu creïble, adequada al temps històric, a la seva formació, als seus interessos, als seus estats d'ànim... De fet, la meva preocupació principal era que el lector no es cansés d'escoltar-lo, que sempre el sorprengués, no només per la forma d'expressar-se, sinó per tot el que ell considerava interessant d'explicar. ~ LLEUC: El Manel, el protagonista, manté correspondència sobretot amb la seva esposa: la Maria. Tanmateix, les cartes de la Maria no són mai reproduïdes, i hom s'assabenta d'allò que li esdevé a ella, dels seus estats d'ànim, etc., a través de les cartes del Manel, de manera indirecta. Això crea com una història paral·lela a la del Manel, no narrada de manera directa, però que és present dins de la novel·la. És com una segona història que el lector va intuint, gràcies a les informacions que va donant el marit. La decisió de no reproduir les cartes de la Maria, ¿va ser deliberada? ~ CJ: Volia una única veu, que amb tota l'autenticitat que dóna el fet de viure una situació excepcional, ressonés amb totes les febleses i grandeses que carreguem i compartim les persones al marge del segle en què vivim. A excepció de la veu de l'única filla viva d'en Manel i responsable de reescriure la història del seu pare a Buenos Aires, i de la carta d'un amic d'en Manel, en Viladevall, només ell ens expressa el dia a dia d'un any estrany i excepcional. Des del principi m'atreia molt fer créixer en complexitat uns personatges (la Maria, els fills, la resta de la família) a través, únicament, de les paraules d'en Manel. En la mesura que l'enyorança se li vagi desbordant, de forma paral·lela a l'acceptació resignada que res del que ell pensava s'esdevindrà, el personatge se'ns anirà mostrant més vulnerable i, per tant, més proper. ~ LLEUC: La idea que contes en el teu llibre és, a grans trets, la d'un projecte frustrat, la d'unes expectatives no aconseguides, la d'un somni trencat... És evident que amb el títol "No hi ha somnis impossibles" has volgut jugar amb la ironia. ¿Com se't va ocórrer la idea de posar aquest títol? ~ CJ: Que el seu és un projecte frustrat és discutible. El fet que en Manel triï viure amb dignitat el que la vida li va palplantant al davant és sempre una victòria. No perdre mai la dignitat i la il·lusió és un guany dels que fan llevada, al marge de no obtenir els resultats desitjats dels somnis i dels projectes que anem teixint al llarg de la nostra vida. L'estiu que vaig viatjar a l'Argentina amb el noranta per cent de la novel·la acabada, encara no tenia títol, fet que no m'angoixava gens. Sempre m'ha funcionat no obsessionar-me perquè el que busco m'aparegui als nassos. Doncs caminant per una de les llargues avingudes de Buenos Aires em va cridar molt l'atenció un edifici d'estil "art nouveau". Tot i estar molt brut per la contaminació, encara s'hi podia llegir al fris una frase escrita en català. Me la vaig apuntar sense saber què en faria. És innegable el sentit irònic de la frase quan es converteix en el títol de la novel·la, però no veure-hi res més l'empobreix perquè també funciona en sentit literal. Al marge de l'estat d'ànim d'en Manel quan s'embarca en el mateix vaixell amb què va arribar, tancant així el cercle, i que expressa en una carta que no li enviarà a la seva dona, hi ha uns certs esdeveniments favorables pera ell, que fan que el seu periple no acabi malament del tot. També s'ha de tenir en compte que torna amb nous projectes en ment: millorar el nivell musical de la ciutat amb la creació d'una banda municipal, modernitzar les farmàcies de casa nostra; alhora, ha fet una sèrie de reflexions sobre el paper de la dona a la família, sobre l'educació... L'home que torna a casa és millor i això sempre és una gran victòria personal. I el títol també reflecteix aquesta idea. ~ LLEUC: La novel·la posa de relleu l'existència del fenomen migratori, protagonitzat per col·lectius de gent d'un determinat territori que volen millorar les seves condicions de vida. A principis del segle XX, el flux migratori sortia de la península Ibèrica (en realitat, de tota Europa), i es dirigia a Sud-Amèrica. Actualment, en el segle XXI, aquesta tendència s'ha invertit totalment, i ara són els sud-americans els que vénen cap a Europa i cap a altres parts del món. És molt curiós veure com la història es repeteix, però a l'inrevés. Continuant amb la idea de la migració ¿fins a quin punt creus que és assimilable la història del Manel amb la de milers de catalans que van marxar al continent americà a fer fortuna? ~ CJ: La situació de les farmàcies a principis del s. XX no era gens encoratjadora, com tampoc no ho era la situació general del país, i per això va haver de marxar. Des del principi dels temps, la recerca d'una vida millor ha estat el motor dels moviments migratoris d'arreu. Trobava interessant veure com els fluxos migratoris a principis del segle XX eren d'Europa a Amèrica i ara, el camí s'ha invertit, i amb aquest fet la història ens alliçona. Ell creu que el seu invent (una màquina de fer pastilles) li pot resoldre tant les conseqüències dels escàndols d'un dels seus germans com la precarietat econòmica de la seva família, tot i tenir propietats i terrenys que aleshores no valien res i que van acabar malvenent pera tapar forats. ~ LLEUC: Dues coses queden clares al lector després de llegir el teu llibre: la primera, que l'atzar és un factor determinant en la consecució de qualsevol cosa; la segona, que la història és farcida de petits o grans fracassos (pera dir-ho d'alguna manera) de persones emprenedores com el Manel. ¿Es pot considerar el teu llibre com un acte de rebel·lia contra els manuals d'història, que només recullen aquelles coses que han prosperat? D'altra banda, ¿creus que en la nostra societat estem suficientment preparats pera assumir un fracàs? ~ CJ: No sé si ara es valora més l'èxit que fa cent anys. I tot i que arreu es parli més de l'èxit efímer, superficial i fugaç que d'aquell fruit de la paciència, de la feina diària i del rigor, crec que la majoria de les persones saben distingir-los prou bé. Quant al fracàs, no l'entenc com un inconvenient o un fre. No sortir-se'n en un projecte concret no ho considero en cap cas un fracàs per si mateix. És el que en traiem, aprenem, reflexionem i corregim el que pesa i, no entendre-ho així, vol dir que el camí pera arribar-hi és menys important que el destí. I tot entra i surt d'una persona concreta que és qui viu les seves experiències que, en el cas d'en Manel, són de petita escala, de mida reduïda; els llibres d'història tenen altres afers dels quals ocupar-se, d'una magnitud diferent. ~ LLEUC: Centrant-nos en la personalitat del protagonista, veiem que es tracta d'un personatge amb interessos molt variats: sent autèntica passió per la música, li agrada la fotografia i l'art en general; és, al mateix temps, doctor en farmàcia i inventor, capaç de projectar i desenvolupar una màquina de fer pastilles. I escriptor, i erudit, entre altres coses. És per tant, un personatge que s'acosta molt als ideals renaixentistes (tot i que aquella època ja ha quedat molt enrere). ¿Creus que queden personatges així, en l'actualitat? ~ CJ: Hi ha persones que procuren interessar-se per tantes coses com sigui possible, i en desestimen poquíssimes. Tenen fam de coneixement i la capacitat de gaudir amb moltes d'elles. Jo partia amb un avantatge: el meu besavi era un home molt inquiet, i m'ho va posar molt fàcil a l'hora de construir un personatge que compartís aquest esperit famèlic. ~ LLEUC: Concretament, la música o les referències musicals tenen un gran protagonisme en la novel·la. ¿Quin valor li donava el Manel a aquesta art? ~ CJ: Tinc coneixement que el meu besavi era un apassionat de la música, de Wagner, i gran amic de Joaquim Cassadó i Valls, compositor i pare de Gaspar que, als 5 anys, començà a estudiar música. L'any 1907 es va traslladar a París amb el seu pare on va estudiar amb Pau Casals, amb Ravel i Falla, i va acabar fent una gran carrera com a violoncel·lista actuant per tot el món. Un altre fill d'en Joaquim, l'Agustí, també va arribar lluny amb el violí. El meu besavi gaudia molt intensament amb els avenços dels fills del seu amic i, en el fons, va fer estudiar música als seus fills perquè res no li hauria fet tanta il·lusió com que s'assemblessin als d'en Joaquim. No se'n va sortir i els seus fills gairebé van acabar avorrint la música. Però res no feia més feliç al meu besavi que anar a escoltar-los a l'Associació Wagneriana o al Teatre Novedades. Transformada, vaig traslladar aquesta passió per la música al personatge del Manel; volia que en els moments complicats, li fos un consol i li assuaugés l'ànima intranquil·la. ~ LLEUC: Carmen, parla'ns una miqueta sobre tu en la teva faceta com a escriptora. ¿Què t'impulsa a escriure? ¿Com planteges les teves narracions? ¿Ets partidària de seguir algun mètode particular, o més aviat et decantes a donar regna solta a la inspiració? ~ CJ: Escric perquè m'ho passo bé, i quan he passat períodes sense fer-ho era perquè no em venia de gust, em feia una certa mandra posar-m'hi. Una vegada li van preguntar a Augusto Monterroso per què havia escrit tan poc al llarg de la seva vida. Ell va respondre que escriure li feia mandra i que molt sovint hi sucumbia. Em passa una cosa semblant. Llegir, en canvi, o escoltar fragments de converses vàries, no em cansa. Puc retenir un fragment d'una conversa capturat a la plaça o al carrer i fer-lo servir dos anys després pera començar un relat. D'això es desprèn que no tinc cap mètode que s'assembli al que entenem per "mètode". Cada relat o novel·la que he escrit ha començat motivat per raons diverses, ha seguit un procés diferent que poc o gens s'assembla a l'altre. Hi ha, però, una constant: l'atracció, la fascinació que exerceix en mi la quotidianitat, marc d'on em neixen la majoria d'històries. "No hi ha somnis impossibles" és una excepció en la seva gènesi: vaig disposar d'un material històric i en vaig fer ficció, tot i que és innegable que la quotidianitat, els petits gestos diaris i els plaers senzills també transiten sense estretors per les pàgines de la novel·la. La quotidianitat ens salva del caos; a nosaltres i a en Manel. Amb freqüència penso que hi ha molta gent que escriu i tant hi fa les raons que els impulsa a fer-ho. El detall que mai no els llegeixi ningú pot arribar a anihilar el seu interès en aquest acte creatiu. Per aquesta raó, que a algú li interessi el que fas i que et convenci que pot fer-ho a més gent, fa vèncer la mandra de la qual parlava abans. ~ LLEUC: Després d'haver experimentat tant en el terreny del relat curt com en el de la novel·la, ¿en quin dels dos àmbits et sents més còmoda? ¿Què aporta pera tu cadascuna de les dues modalitats narratives? ~ CJ: És un lloc comú que de tot se n'aprèn i se'n desaprèn. Sovint tinc tendència a decantar-me pel relat breu, i, de fet, algunes de les novel·les que he escrit van començar sent relats i, després, se'm van descontrolar pera convertir-se en novel·les. Realment, controlo poc el procés perquè no el planifico, i això em dóna sorpreses, algunes d'elles molt agradables.
Entrevista a C. Julià. La Lluna en un Cove, núm. 21
La Lluna en un Cove: Abans de la primera de les cartes que componen aquesta novel·la, el lector és avisat que una part de la història està basada en els fets viscuts per un personatge real: en Francesc Spà Salarich. ¿Hem de considerar-la, per tant, una novel·la biogràfica? ~ Carmen Julià: És cert que els vint-i-tres dies a bord del vaixell Satrústegui estan inspirats en el diari que va estampar el meu besavi durant la travessia, i que el manuscrit m'ha aportat un doll d'informacions sobre com es desenvolupaven aquests llargs viatges: l'ambient al vaixell, la relació estre els passatgers de les diferents categories, els rituals dels àpats, de les vacunacions, dels desembarcaments; tot un petit món autònom sobre el qual vaig disposar d'un material de primera mà, tot i les manipulacions sobre l'ambient i el personatge que vaig assajar pera la novel·la. Però un cop el protagonista desembarca a la ciutat de Buenos Aires, tot el que visqui i detalli a la seva dona per carta és essencialment ficció, llevat dels detalls sobre l'ambient cosmopolita de la ciutat i de les condicions de treball a les farmàcies que el meu besavi explicava amb tot ordre de detall a les cartes que va escriure en realitat a la seva dona Mercè. Una de les poques coses que tenia clares abans de començar la redacció és que no volia reflectir la seva vida, de la qual només en coneixia fets d'un any molt concret; volia crear un personatge i ell, el meu besavi, en va ser la llavor. ~ LLEUC: D'entrada, sobta una mica el format elegit pera narrar la història: la carta i el diari personal. ¿Què et va portar a decidir-te a usar aquest format, l'epistolar, pera contar les peripècies del protagonista? La pregunta és doble, ja que el format, la carta, condiciona que el protagonista parli (narri) en primera persona. ¿Amb quines dificultats t'has trobat a l'hora d'assumir la veu d'aquest personatge central, el Manel? ~ CJ: La realitat m'ho va posar fàcil perquè el material històric del qual disposava era del diari personal a bord del Satrústegui i de les cartes que va escriure a la seva dona un cop instal·lat a Buenos Aires. No em calia ni plantejar-me una altra tècnica narrativa; en Manel sempre ens parla. Així el repte va ser aconseguir que fos una veu creïble, adequada al temps històric, a la seva formació, als seus interessos, als seus estats d'ànim... De fet, la meva preocupació principal era que el lector no es cansés d'escoltar-lo, que sempre el sorprengués, no només per la forma d'expressar-se, sinó per tot el que ell considerava interessant d'explicar. ~ LLEUC: El Manel, el protagonista, manté correspondència sobretot amb la seva esposa: la Maria. Tanmateix, les cartes de la Maria no són mai reproduïdes, i hom s'assabenta d'allò que li esdevé a ella, dels seus estats d'ànim, etc., a través de les cartes del Manel, de manera indirecta. Això crea com una història paral·lela a la del Manel, no narrada de manera directa, però que és present dins de la novel·la. És com una segona història que el lector va intuint, gràcies a les informacions que va donant el marit. La decisió de no reproduir les cartes de la Maria, ¿va ser deliberada? ~ CJ: Volia una única veu, que amb tota l'autenticitat que dóna el fet de viure una situació excepcional, ressonés amb totes les febleses i grandeses que carreguem i compartim les persones al marge del segle en què vivim. A excepció de la veu de l'única filla viva d'en Manel i responsable de reescriure la història del seu pare a Buenos Aires, i de la carta d'un amic d'en Manel, en Viladevall, només ell ens expressa el dia a dia d'un any estrany i excepcional. Des del principi m'atreia molt fer créixer en complexitat uns personatges (la Maria, els fills, la resta de la família) a través, únicament, de les paraules d'en Manel. En la mesura que l'enyorança se li vagi desbordant, de forma paral·lela a l'acceptació resignada que res del que ell pensava s'esdevindrà, el personatge se'ns anirà mostrant més vulnerable i, per tant, més proper. ~ LLEUC: La idea que contes en el teu llibre és, a grans trets, la d'un projecte frustrat, la d'unes expectatives no aconseguides, la d'un somni trencat... És evident que amb el títol "No hi ha somnis impossibles" has volgut jugar amb la ironia. ¿Com se't va ocórrer la idea de posar aquest títol? ~ CJ: Que el seu és un projecte frustrat és discutible. El fet que en Manel triï viure amb dignitat el que la vida li va palplantant al davant és sempre una victòria. No perdre mai la dignitat i la il·lusió és un guany dels que fan llevada, al marge de no obtenir els resultats desitjats dels somnis i dels projectes que anem teixint al llarg de la nostra vida. L'estiu que vaig viatjar a l'Argentina amb el noranta per cent de la novel·la acabada, encara no tenia títol, fet que no m'angoixava gens. Sempre m'ha funcionat no obsessionar-me perquè el que busco m'aparegui als nassos. Doncs caminant per una de les llargues avingudes de Buenos Aires em va cridar molt l'atenció un edifici d'estil "art nouveau". Tot i estar molt brut per la contaminació, encara s'hi podia llegir al fris una frase escrita en català. Me la vaig apuntar sense saber què en faria. És innegable el sentit irònic de la frase quan es converteix en el títol de la novel·la, però no veure-hi res més l'empobreix perquè també funciona en sentit literal. Al marge de l'estat d'ànim d'en Manel quan s'embarca en el mateix vaixell amb què va arribar, tancant així el cercle, i que expressa en una carta que no li enviarà a la seva dona, hi ha uns certs esdeveniments favorables pera ell, que fan que el seu periple no acabi malament del tot. També s'ha de tenir en compte que torna amb nous projectes en ment: millorar el nivell musical de la ciutat amb la creació d'una banda municipal, modernitzar les farmàcies de casa nostra; alhora, ha fet una sèrie de reflexions sobre el paper de la dona a la família, sobre l'educació... L'home que torna a casa és millor i això sempre és una gran victòria personal. I el títol també reflecteix aquesta idea. ~ LLEUC: La novel·la posa de relleu l'existència del fenomen migratori, protagonitzat per col·lectius de gent d'un determinat territori que volen millorar les seves condicions de vida. A principis del segle XX, el flux migratori sortia de la península Ibèrica (en realitat, de tota Europa), i es dirigia a Sud-Amèrica. Actualment, en el segle XXI, aquesta tendència s'ha invertit totalment, i ara són els sud-americans els que vénen cap a Europa i cap a altres parts del món. És molt curiós veure com la història es repeteix, però a l'inrevés. Continuant amb la idea de la migració ¿fins a quin punt creus que és assimilable la història del Manel amb la de milers de catalans que van marxar al continent americà a fer fortuna? ~ CJ: La situació de les farmàcies a principis del s. XX no era gens encoratjadora, com tampoc no ho era la situació general del país, i per això va haver de marxar. Des del principi dels temps, la recerca d'una vida millor ha estat el motor dels moviments migratoris d'arreu. Trobava interessant veure com els fluxos migratoris a principis del segle XX eren d'Europa a Amèrica i ara, el camí s'ha invertit, i amb aquest fet la història ens alliçona. Ell creu que el seu invent (una màquina de fer pastilles) li pot resoldre tant les conseqüències dels escàndols d'un dels seus germans com la precarietat econòmica de la seva família, tot i tenir propietats i terrenys que aleshores no valien res i que van acabar malvenent pera tapar forats. ~ LLEUC: Dues coses queden clares al lector després de llegir el teu llibre: la primera, que l'atzar és un factor determinant en la consecució de qualsevol cosa; la segona, que la història és farcida de petits o grans fracassos (pera dir-ho d'alguna manera) de persones emprenedores com el Manel. ¿Es pot considerar el teu llibre com un acte de rebel·lia contra els manuals d'història, que només recullen aquelles coses que han prosperat? D'altra banda, ¿creus que en la nostra societat estem suficientment preparats pera assumir un fracàs? ~ CJ: No sé si ara es valora més l'èxit que fa cent anys. I tot i que arreu es parli més de l'èxit efímer, superficial i fugaç que d'aquell fruit de la paciència, de la feina diària i del rigor, crec que la majoria de les persones saben distingir-los prou bé. Quant al fracàs, no l'entenc com un inconvenient o un fre. No sortir-se'n en un projecte concret no ho considero en cap cas un fracàs per si mateix. És el que en traiem, aprenem, reflexionem i corregim el que pesa i, no entendre-ho així, vol dir que el camí pera arribar-hi és menys important que el destí. I tot entra i surt d'una persona concreta que és qui viu les seves experiències que, en el cas d'en Manel, són de petita escala, de mida reduïda; els llibres d'història tenen altres afers dels quals ocupar-se, d'una magnitud diferent. ~ LLEUC: Centrant-nos en la personalitat del protagonista, veiem que es tracta d'un personatge amb interessos molt variats: sent autèntica passió per la música, li agrada la fotografia i l'art en general; és, al mateix temps, doctor en farmàcia i inventor, capaç de projectar i desenvolupar una màquina de fer pastilles. I escriptor, i erudit, entre altres coses. És per tant, un personatge que s'acosta molt als ideals renaixentistes (tot i que aquella època ja ha quedat molt enrere). ¿Creus que queden personatges així, en l'actualitat? ~ CJ: Hi ha persones que procuren interessar-se per tantes coses com sigui possible, i en desestimen poquíssimes. Tenen fam de coneixement i la capacitat de gaudir amb moltes d'elles. Jo partia amb un avantatge: el meu besavi era un home molt inquiet, i m'ho va posar molt fàcil a l'hora de construir un personatge que compartís aquest esperit famèlic. ~ LLEUC: Concretament, la música o les referències musicals tenen un gran protagonisme en la novel·la. ¿Quin valor li donava el Manel a aquesta art? ~ CJ: Tinc coneixement que el meu besavi era un apassionat de la música, de Wagner, i gran amic de Joaquim Cassadó i Valls, compositor i pare de Gaspar que, als 5 anys, començà a estudiar música. L'any 1907 es va traslladar a París amb el seu pare on va estudiar amb Pau Casals, amb Ravel i Falla, i va acabar fent una gran carrera com a violoncel·lista actuant per tot el món. Un altre fill d'en Joaquim, l'Agustí, també va arribar lluny amb el violí. El meu besavi gaudia molt intensament amb els avenços dels fills del seu amic i, en el fons, va fer estudiar música als seus fills perquè res no li hauria fet tanta il·lusió com que s'assemblessin als d'en Joaquim. No se'n va sortir i els seus fills gairebé van acabar avorrint la música. Però res no feia més feliç al meu besavi que anar a escoltar-los a l'Associació Wagneriana o al Teatre Novedades. Transformada, vaig traslladar aquesta passió per la música al personatge del Manel; volia que en els moments complicats, li fos un consol i li assuaugés l'ànima intranquil·la. ~ LLEUC: Carmen, parla'ns una miqueta sobre tu en la teva faceta com a escriptora. ¿Què t'impulsa a escriure? ¿Com planteges les teves narracions? ¿Ets partidària de seguir algun mètode particular, o més aviat et decantes a donar regna solta a la inspiració? ~ CJ: Escric perquè m'ho passo bé, i quan he passat períodes sense fer-ho era perquè no em venia de gust, em feia una certa mandra posar-m'hi. Una vegada li van preguntar a Augusto Monterroso per què havia escrit tan poc al llarg de la seva vida. Ell va respondre que escriure li feia mandra i que molt sovint hi sucumbia. Em passa una cosa semblant. Llegir, en canvi, o escoltar fragments de converses vàries, no em cansa. Puc retenir un fragment d'una conversa capturat a la plaça o al carrer i fer-lo servir dos anys després pera començar un relat. D'això es desprèn que no tinc cap mètode que s'assembli al que entenem per "mètode". Cada relat o novel·la que he escrit ha començat motivat per raons diverses, ha seguit un procés diferent que poc o gens s'assembla a l'altre. Hi ha, però, una constant: l'atracció, la fascinació que exerceix en mi la quotidianitat, marc d'on em neixen la majoria d'històries. "No hi ha somnis impossibles" és una excepció en la seva gènesi: vaig disposar d'un material històric i en vaig fer ficció, tot i que és innegable que la quotidianitat, els petits gestos diaris i els plaers senzills també transiten sense estretors per les pàgines de la novel·la. La quotidianitat ens salva del caos; a nosaltres i a en Manel. Amb freqüència penso que hi ha molta gent que escriu i tant hi fa les raons que els impulsa a fer-ho. El detall que mai no els llegeixi ningú pot arribar a anihilar el seu interès en aquest acte creatiu. Per aquesta raó, que a algú li interessi el que fas i que et convenci que pot fer-ho a més gent, fa vèncer la mandra de la qual parlava abans. ~ LLEUC: Després d'haver experimentat tant en el terreny del relat curt com en el de la novel·la, ¿en quin dels dos àmbits et sents més còmoda? ¿Què aporta pera tu cadascuna de les dues modalitats narratives? ~ CJ: És un lloc comú que de tot se n'aprèn i se'n desaprèn. Sovint tinc tendència a decantar-me pel relat breu, i, de fet, algunes de les novel·les que he escrit van començar sent relats i, després, se'm van descontrolar pera convertir-se en novel·les. Realment, controlo poc el procés perquè no el planifico, i això em dóna sorpreses, algunes d'elles molt agradables.