La Lluna en un Cove: En la contraportada de Cròniques d'un soldat, llegim que els fets relatats en el llibre són verídics, que el protagonista és el seu pare (en Salvador Beltran Marcó), i que la redacció ha estat feta a partir de les transcripcions d'uns enregistraments en cassette amb la veu del seu propi pare. ¿De qui va partir la idea de fer aquests enregistraments? ¿Hi havia des del primer moment la voluntat de fer aquest llibre? ~ Salvador Beltran: Tal com explico en el pròleg, els enregistraments els va fer el meu nebot pera una tesina que havia de fer sobre la Guerra Civil. Realment el material enregistrat no va ser mai utilitzat pera aquest fi, i, al cap d'un temps, el nebot em va enviar les cintes. Les vaig guardar en un calaix durant un parell d'anys. Per una banda em feia una mica de basarda escoltar la veu del meu pare, que ja feia anys que havia mort, i, per una altra, tampoc no sabia ben bé què en podia fer, d'aquell material. Un dia em vaig decidir a escoltar-les, i en fer-ho em va venir la idea d'escriure les "Cròniques...". El que el meu pare conta en les cintes, tant jo com els meus germans, ho havíem escoltat moltes vegades. El meu pare no se n'estava gens, de contar les seves aventures de guerra; però una cosa és escoltar-les, i una altra és poder analitzar-les curosament i reflexionar sobre el que vas escoltant. ~ LLEUC: Bàsicament, ¿què conta Cròniques d'un soldat? ¿En quantes parts s‘estructura? ~ SB: Un cop presa la decisió d'escriure quelcom amb aquell material, el primer que vaig haver de fer, naturalment, va ser transcriure les cintes. Després va venir la tasca d'ordenar el material cronològicament, ja que el meu pare anava dictant els seus records d'una manera desordenada, i les repeticions d'un mateix episodi sovintejaven. Cal tenir en compte que ell tenia vuitanta-set anys en aquell moment. El conjunt d'aquests records, els vaig estructurar en quatre parts: primera, records d'abans de la guerra, on s'expliquen alguns antecedents familiars, el nuviatge amb la meva mare i el casament d'ambdós, nou mesos abans d'haver de marxar cap el front; segona, la guerra, amb les seves misèries; tercera, la retirada dels fronts, primer del de l'Aragó, i desprès del de Catalunya, fins a l'arribada, a peu i perseguits per les tropes franquistes, a la frontera amb França de Coll d'Ares; quarta, l'arribada al primer camp de concentració de Prats de Molló, primer, i, desprès, al de Septfonds, prop de Tolosa, amb tots els seus horrors; cinquena, finalment, la molt desitjada tornada a casa amb els seus. Quant vaig tenir-ho tot transcrit, ordenat i polit, procurant ser el més fidel possible a la forma d'expressar-se del meu pare, és quan se'm va acudir afegir, darrere de cada part, unes reflexions meves fetes a la llum dels coneixements i descobertes que vaig anar fent sobre tot plegat. ~ LLEUC: En l'encapçalament del llibre trobem uns versos de l'"Odissea" d'Homer. ¿Per què s'han triat aquests versos? ~ SB: Mentre anava progressant amb el projecte, se'm va acudir que tota la història era realment la narració d'un viatge, ple d'entrebancs i perills, del meu pare per a aconseguir arribar a casa seva. Llavors va ser quan, mentalment, vaig establir el paral·lelisme entre la seva història i la de l'Ulisses. Vaig trobar que aquests sis versos del "Cant V" de l'"Odissea", s'esqueien perfectament com a encapçalament de la història. ~ LLEUC: En conjunt, Cròniques d'un soldat és un magnífic exemple que darrere de la Història hi ha persones reals, de carn i ossos, que han viscut i patit en primera persona allò que els manuals, els llibres historiogràfics, les enciclopèdies, etcètera, han plasmat des d'una òptica objectiva, científica, freda. Potser, aquest sigui precisament una de les funcions de la literatura: recordar que els esdeveniments de la Història són el resultat d'una complexa equació, on cadascun dels factors són persones amb noms i cognoms. ¿Què en pensa, vostè, d'això? ~ SB: Estic completament d'acord, amb això. Un historiador ha de ser el més neutre possible quan explica uns fets històrics. Pera aconseguir-ho, ha de deixar els sentiments defora. D'aquesta manera, s'assegura la seva imparcialitat. Unes cròniques com aquestes, han de ser per força personalitzades; tracten de narrar de forma verídica, però no exempta de sentiments, tot els mons interiors dels protagonistes. ~ LLEUC: Trobem que en Cròniques d'un soldat hi ha, pera dir-ho d'alguna manera, dues veus narratives: la del seu pare (descripció dels fets), i la de vostè (reflexions personals al final de cada capítol). En primer lloc, i pel que fa a la narració del seu pare, ¿quin procediment s'ha seguit pera transformar una narració oral en un text literari? ¿Quines han estat les dificultats a l'hora d'ordenar tot el material de les gravacions? ~ SB: Els treballs previs de transcripció, ordenació cronològica dels fets i el poliment de la narració tractant d'alterar el mínim possible les formes narratives del meu pare, van ser feixucs. No tan sols per si mateixos, sinó per la implicació intima dels meus sentiments. Hi ha molts fragments de la narració que vaig haver de tornar a escoltar moltes vegades. No em volia perdre cap de les paraules del meu pare i les mínimes inflexions de la seva veu, perquè sabia que em podien aportar una nova llum o una nova perspectiva dels fets. Un exemple: pel context, jo sabia que ell havia sigut traslladat a un segon camp de concentració desprès del de Prats de Molló. Vaig haver d'anar moltes vegades amunt i avall de la cinta pera entendre el nom de Septfonds, el segon camp. Després, més tard, repassant libres sobre els camps de refugiats del sud de França, em vaig assabentar que quan van tancar el de Prats de Molló, molts dels presoners van ser traslladats a Septfonds. Això em va confirmar el que havia mig entès a la cinta. Fa pocs dies he pogut visitar-lo, i tots els detalls que explica el meu pare coincideixen amb el que he vist directament. Finsitot he pogut saber el nom del capellà que li va aconseguir el salconduit que el permetria tornar a Catalunya. Va ser una mica més complicat trobar l'estació de tren anomenada Borredon (avui no funcional), des d'on feien anar els refugiats a peu camps a través, a fi que els nuclis habitats dels voltants no els veiessin passar cap al camp. ~ LLEUC: En segon lloc, l'afegiment de les seves pròpies reflexions personals al final de cada part, estableix com una mena de diàleg íntim entre vostè i el seu pare; un diàleg molt especial, sobre uns fets esdevinguts fa més de setanta anys. ¿Quins han estat els sentiments que s'han desvetllat en vostè durant la preparació d'aquest llibre? ~ SB: La idea d'afegir unes reflexions meves, després de cadascuna de les parts de les Cròniques, va venir d'una forma natural i lògica. Havia de ser així. Va ser una manera d'establir un diàleg íntim entre nosaltres dos, tal com vostè diu. Un diàleg que s'hagués hagut d'establir molt abans, quan ell era encara viu. Li puc dir que m'ha fet molt de bé. Ho recomano a tothom que, d'una manera o altra, hagi perdut el pare. ~ LLEUC: La lectura de Cròniques d'un soldat revela que una de les opinions més fortament arrelades, tant en vostè com en el seu pare, és que l'exèrcit republicà va ser un autèntic desastre: desorganització generalitzada, incompetència dels càrrecs militars, falles estratègiques i logístiques, etc. El seu propi pare afirma, en un moment de la narració, que tothom sabia des del primer moment que la guerra estava perduda. ~ SB: En efecte. I crec que aquesta opinió hauria de ser la de qualsevol persona ben informada. ~ LLEUC: En diferents punts del llibre, el seu pare diu explícitament que no va participar en la guerra voluntàriament, per ideologia, pera salvar la República, etc.; hi va participar, simplement, perquè li va tocar per lleva. «Aquella guerra no era cosa meva; m'havia estat imposada, però no era meva», diu ell. És un exemple del que els va passar a molts i molts joves d'aquella generació, que, sense entendre-hi gaire en política, es van veure immersos, en contra de la seva voluntat, enmig d'un conflicte bèl·lic cruent i fratricida. El seu pare és l'arquetip de l'home que no vol anar a la guerra, però que és forçat a anar-hi. ¿Què ens diria, sobre això? ~ SB: Crec que no hi ha guerres bones. Totes les guerres són dolentes. Especialment, són dolents els personatges que envien el millor del jovent del país a matar-se per uns ideals inventats i falsos. Miri, mentre el meu pare i centenars de milers d'aquests joves es podrien i morien en els camps de concentració de França, el responsable directe d'haver-los-hi empentat, fugia també cap a França, ben embolcallat per gent influent, defugint les seves obligacions com a President de la República. ~ LLEUC: Perduda la guerra, la fugida: cap a França. Allà, en terres franceses, els esperaven, als militars republicans i a tots els que havien fugit, uns altres horrors: els camps de concentració. La part que tanca tot aquest episodi inclou una dura crítica contra l'estat francès, que va permetre un tracte inhumà a tots aquells refugiats. ¿Per què creu que l'estat francès es va portar tan malament? ~ SB: Els pobles francesos "d'acollida", con n'hi diuen als camps de concentració, eren pobles petits, aïllats del grans nuclis de població. A més, estaven fortament custodiats pels pitjors elements de l'exèrcit francès: els temuts tiradors senegalesos. D'allà no s'escapava ningú. La intendència era de pura subsistència. La sanitat, inexistent. Tan sols em puc explicar aquesta desídia i crueltat per les dues causes més freqüents i conegudes: la incultura, i els motius polítics que es nodreixen de la primera. ~ LLEUC: Vostè mateix, segons conta en el llibre, va néixer durant la guerra, pocs mesos després que el seu pare marxés a fer de soldat. Néixer durant qualsevol conflicte bèl·lic deu implicar moltes coses. ¿Quines, al seu parer? ¿Com definiria la seva generació, si es pot o té sentit definir-la? ~ SB: Els de la meva edat, formem part del que es podria dir la generació de la guerra. Crec que n'hi ha ben pocs de nosaltres que hagin tingut les ganes o l'ocasió de reflexionar sobre el període de temps que els va tocar viure de petits. Com si hi haguessin ganes de passar el full de la història, sense entretenir-s'hi massa. A estones, quan parlo d'aquestes coses amb gent de la meva edat, crec ensumar una mica d'incomoditat en el seu escoltar. ~ LLEUC: Parli'ns una mica sobre vostè. ¿A què es dedica en l'actualitat? ¿Quins projectes té per al futur? ~ SB: He sigut metge pediatre durant trenta anys. Em vaig retirar de la professió pera poder pintar. Després vaig alternar-ho amb la il·lustració de llibres de Medicina. Ara fa poc, un parell d'anys, he sentit la necessitat d'escriure. Aquest es el primer treball que em publiquen, fora d'alguns contes en revistes especialitzades. ~ LLEUC: Pera finalitzar, Cròniques d'un soldat, per la seva temàtica, pel seu estil, i per la mateixa història que s'hi narra, és un llibre que pot ser recomanat a tothom en general. Tanmateix, al seu parer, ¿a qui creu que pot agradar, o cridar més l'atenció aquesta obra? ~ SB: Jo el recomanaria especialment a tothom de la meva generació. ~
Entrevista a Salvador Beltran. La Lluna en un Cove, núm. 17
La Lluna en un Cove: En la contraportada de Cròniques d'un soldat, llegim que els fets relatats en el llibre són verídics, que el protagonista és el seu pare (en Salvador Beltran Marcó), i que la redacció ha estat feta a partir de les transcripcions d'uns enregistraments en cassette amb la veu del seu propi pare. ¿De qui va partir la idea de fer aquests enregistraments? ¿Hi havia des del primer moment la voluntat de fer aquest llibre? ~ Salvador Beltran: Tal com explico en el pròleg, els enregistraments els va fer el meu nebot pera una tesina que havia de fer sobre la Guerra Civil. Realment el material enregistrat no va ser mai utilitzat pera aquest fi, i, al cap d'un temps, el nebot em va enviar les cintes. Les vaig guardar en un calaix durant un parell d'anys. Per una banda em feia una mica de basarda escoltar la veu del meu pare, que ja feia anys que havia mort, i, per una altra, tampoc no sabia ben bé què en podia fer, d'aquell material. Un dia em vaig decidir a escoltar-les, i en fer-ho em va venir la idea d'escriure les "Cròniques...". El que el meu pare conta en les cintes, tant jo com els meus germans, ho havíem escoltat moltes vegades. El meu pare no se n'estava gens, de contar les seves aventures de guerra; però una cosa és escoltar-les, i una altra és poder analitzar-les curosament i reflexionar sobre el que vas escoltant. ~ LLEUC: Bàsicament, ¿què conta Cròniques d'un soldat? ¿En quantes parts s‘estructura? ~ SB: Un cop presa la decisió d'escriure quelcom amb aquell material, el primer que vaig haver de fer, naturalment, va ser transcriure les cintes. Després va venir la tasca d'ordenar el material cronològicament, ja que el meu pare anava dictant els seus records d'una manera desordenada, i les repeticions d'un mateix episodi sovintejaven. Cal tenir en compte que ell tenia vuitanta-set anys en aquell moment. El conjunt d'aquests records, els vaig estructurar en quatre parts: primera, records d'abans de la guerra, on s'expliquen alguns antecedents familiars, el nuviatge amb la meva mare i el casament d'ambdós, nou mesos abans d'haver de marxar cap el front; segona, la guerra, amb les seves misèries; tercera, la retirada dels fronts, primer del de l'Aragó, i desprès del de Catalunya, fins a l'arribada, a peu i perseguits per les tropes franquistes, a la frontera amb França de Coll d'Ares; quarta, l'arribada al primer camp de concentració de Prats de Molló, primer, i, desprès, al de Septfonds, prop de Tolosa, amb tots els seus horrors; cinquena, finalment, la molt desitjada tornada a casa amb els seus. Quant vaig tenir-ho tot transcrit, ordenat i polit, procurant ser el més fidel possible a la forma d'expressar-se del meu pare, és quan se'm va acudir afegir, darrere de cada part, unes reflexions meves fetes a la llum dels coneixements i descobertes que vaig anar fent sobre tot plegat. ~ LLEUC: En l'encapçalament del llibre trobem uns versos de l'"Odissea" d'Homer. ¿Per què s'han triat aquests versos? ~ SB: Mentre anava progressant amb el projecte, se'm va acudir que tota la història era realment la narració d'un viatge, ple d'entrebancs i perills, del meu pare per a aconseguir arribar a casa seva. Llavors va ser quan, mentalment, vaig establir el paral·lelisme entre la seva història i la de l'Ulisses. Vaig trobar que aquests sis versos del "Cant V" de l'"Odissea", s'esqueien perfectament com a encapçalament de la història. ~ LLEUC: En conjunt, Cròniques d'un soldat és un magnífic exemple que darrere de la Història hi ha persones reals, de carn i ossos, que han viscut i patit en primera persona allò que els manuals, els llibres historiogràfics, les enciclopèdies, etcètera, han plasmat des d'una òptica objectiva, científica, freda. Potser, aquest sigui precisament una de les funcions de la literatura: recordar que els esdeveniments de la Història són el resultat d'una complexa equació, on cadascun dels factors són persones amb noms i cognoms. ¿Què en pensa, vostè, d'això? ~ SB: Estic completament d'acord, amb això. Un historiador ha de ser el més neutre possible quan explica uns fets històrics. Pera aconseguir-ho, ha de deixar els sentiments defora. D'aquesta manera, s'assegura la seva imparcialitat. Unes cròniques com aquestes, han de ser per força personalitzades; tracten de narrar de forma verídica, però no exempta de sentiments, tot els mons interiors dels protagonistes. ~ LLEUC: Trobem que en Cròniques d'un soldat hi ha, pera dir-ho d'alguna manera, dues veus narratives: la del seu pare (descripció dels fets), i la de vostè (reflexions personals al final de cada capítol). En primer lloc, i pel que fa a la narració del seu pare, ¿quin procediment s'ha seguit pera transformar una narració oral en un text literari? ¿Quines han estat les dificultats a l'hora d'ordenar tot el material de les gravacions? ~ SB: Els treballs previs de transcripció, ordenació cronològica dels fets i el poliment de la narració tractant d'alterar el mínim possible les formes narratives del meu pare, van ser feixucs. No tan sols per si mateixos, sinó per la implicació intima dels meus sentiments. Hi ha molts fragments de la narració que vaig haver de tornar a escoltar moltes vegades. No em volia perdre cap de les paraules del meu pare i les mínimes inflexions de la seva veu, perquè sabia que em podien aportar una nova llum o una nova perspectiva dels fets. Un exemple: pel context, jo sabia que ell havia sigut traslladat a un segon camp de concentració desprès del de Prats de Molló. Vaig haver d'anar moltes vegades amunt i avall de la cinta pera entendre el nom de Septfonds, el segon camp. Després, més tard, repassant libres sobre els camps de refugiats del sud de França, em vaig assabentar que quan van tancar el de Prats de Molló, molts dels presoners van ser traslladats a Septfonds. Això em va confirmar el que havia mig entès a la cinta. Fa pocs dies he pogut visitar-lo, i tots els detalls que explica el meu pare coincideixen amb el que he vist directament. Finsitot he pogut saber el nom del capellà que li va aconseguir el salconduit que el permetria tornar a Catalunya. Va ser una mica més complicat trobar l'estació de tren anomenada Borredon (avui no funcional), des d'on feien anar els refugiats a peu camps a través, a fi que els nuclis habitats dels voltants no els veiessin passar cap al camp. ~ LLEUC: En segon lloc, l'afegiment de les seves pròpies reflexions personals al final de cada part, estableix com una mena de diàleg íntim entre vostè i el seu pare; un diàleg molt especial, sobre uns fets esdevinguts fa més de setanta anys. ¿Quins han estat els sentiments que s'han desvetllat en vostè durant la preparació d'aquest llibre? ~ SB: La idea d'afegir unes reflexions meves, després de cadascuna de les parts de les Cròniques, va venir d'una forma natural i lògica. Havia de ser així. Va ser una manera d'establir un diàleg íntim entre nosaltres dos, tal com vostè diu. Un diàleg que s'hagués hagut d'establir molt abans, quan ell era encara viu. Li puc dir que m'ha fet molt de bé. Ho recomano a tothom que, d'una manera o altra, hagi perdut el pare. ~ LLEUC: La lectura de Cròniques d'un soldat revela que una de les opinions més fortament arrelades, tant en vostè com en el seu pare, és que l'exèrcit republicà va ser un autèntic desastre: desorganització generalitzada, incompetència dels càrrecs militars, falles estratègiques i logístiques, etc. El seu propi pare afirma, en un moment de la narració, que tothom sabia des del primer moment que la guerra estava perduda. ~ SB: En efecte. I crec que aquesta opinió hauria de ser la de qualsevol persona ben informada. ~ LLEUC: En diferents punts del llibre, el seu pare diu explícitament que no va participar en la guerra voluntàriament, per ideologia, pera salvar la República, etc.; hi va participar, simplement, perquè li va tocar per lleva. «Aquella guerra no era cosa meva; m'havia estat imposada, però no era meva», diu ell. És un exemple del que els va passar a molts i molts joves d'aquella generació, que, sense entendre-hi gaire en política, es van veure immersos, en contra de la seva voluntat, enmig d'un conflicte bèl·lic cruent i fratricida. El seu pare és l'arquetip de l'home que no vol anar a la guerra, però que és forçat a anar-hi. ¿Què ens diria, sobre això? ~ SB: Crec que no hi ha guerres bones. Totes les guerres són dolentes. Especialment, són dolents els personatges que envien el millor del jovent del país a matar-se per uns ideals inventats i falsos. Miri, mentre el meu pare i centenars de milers d'aquests joves es podrien i morien en els camps de concentració de França, el responsable directe d'haver-los-hi empentat, fugia també cap a França, ben embolcallat per gent influent, defugint les seves obligacions com a President de la República. ~ LLEUC: Perduda la guerra, la fugida: cap a França. Allà, en terres franceses, els esperaven, als militars republicans i a tots els que havien fugit, uns altres horrors: els camps de concentració. La part que tanca tot aquest episodi inclou una dura crítica contra l'estat francès, que va permetre un tracte inhumà a tots aquells refugiats. ¿Per què creu que l'estat francès es va portar tan malament? ~ SB: Els pobles francesos "d'acollida", con n'hi diuen als camps de concentració, eren pobles petits, aïllats del grans nuclis de població. A més, estaven fortament custodiats pels pitjors elements de l'exèrcit francès: els temuts tiradors senegalesos. D'allà no s'escapava ningú. La intendència era de pura subsistència. La sanitat, inexistent. Tan sols em puc explicar aquesta desídia i crueltat per les dues causes més freqüents i conegudes: la incultura, i els motius polítics que es nodreixen de la primera. ~ LLEUC: Vostè mateix, segons conta en el llibre, va néixer durant la guerra, pocs mesos després que el seu pare marxés a fer de soldat. Néixer durant qualsevol conflicte bèl·lic deu implicar moltes coses. ¿Quines, al seu parer? ¿Com definiria la seva generació, si es pot o té sentit definir-la? ~ SB: Els de la meva edat, formem part del que es podria dir la generació de la guerra. Crec que n'hi ha ben pocs de nosaltres que hagin tingut les ganes o l'ocasió de reflexionar sobre el període de temps que els va tocar viure de petits. Com si hi haguessin ganes de passar el full de la història, sense entretenir-s'hi massa. A estones, quan parlo d'aquestes coses amb gent de la meva edat, crec ensumar una mica d'incomoditat en el seu escoltar. ~ LLEUC: Parli'ns una mica sobre vostè. ¿A què es dedica en l'actualitat? ¿Quins projectes té per al futur? ~ SB: He sigut metge pediatre durant trenta anys. Em vaig retirar de la professió pera poder pintar. Després vaig alternar-ho amb la il·lustració de llibres de Medicina. Ara fa poc, un parell d'anys, he sentit la necessitat d'escriure. Aquest es el primer treball que em publiquen, fora d'alguns contes en revistes especialitzades. ~ LLEUC: Pera finalitzar, Cròniques d'un soldat, per la seva temàtica, pel seu estil, i per la mateixa història que s'hi narra, és un llibre que pot ser recomanat a tothom en general. Tanmateix, al seu parer, ¿a qui creu que pot agradar, o cridar més l'atenció aquesta obra? ~ SB: Jo el recomanaria especialment a tothom de la meva generació. ~